Núria Esponellà

Vicenç Ferrer, el pare dels dàlits


Finalment puc parlar amb Landsi, el fillol de Vicenç Ferrer. És a l’aeroport de Frankfurt, a punt d’emprendre el vol amb destinació a Bangalore; d’allà viatjarà a Anantapur per acompanyar la família. Amb un to de veu serè, em diu: “no ha mort, és aquí i vol que continuem”. Vicenç viu, segur, no tan sols per als qui entenem la vida d’una altra manera. Mentre conversem, abaixo el volum del televisor i encara puc sentir un comentari crític de Josep Cuní a propòsit de la gentada que omple el domicili dels Ferrer. Però aquest cas és diferent, a la gran Índia tot s’amplifica i la de Ferrer no és una família nuclear –la seva dona Anna, els seus tres fills i sis néts- sinó la gran família índia que forma part del projecte Rural Development Trust: més de dos milions de persones.
La personalitat carismàtica de Vicenç Ferrer, “el boig de la ciutat de l’infinit”, ens deixa el llegat d’un somni que s’ha fet real: la conquesta de la dignitat per a milers de persones descastades que no coneixien els seus drets. Poques figures, a excepció de Mahatma Gandhi i de Teresa de Calcuta, han reclamat la justícia social a l’Índia amb tanta contundència. Vicenç ha estat el gestor d’una revolució silenciosa, imparable, i ha sabut fer front a les circumstàncies més adverses. Havia estat expulsat del país en una primera etapa perquè els projectes de desenvolupament a favor dels dàlits de Manmad eren mal vistos per la classe adinerada i, quan va rebre la petició de retornar-hi per part d’Indira Gandhi, va acceptar desplaçar-se a Anantapur, una zona semidesèrtica, un territori paradoxal on conviuen un alt percentatge d’analfabetisme i els millors tècnics informàtics del món (formats a la capital Hyderabad).
El primer cop que el vaig visitar a la seu de RDT, va sortir d’un bungalou amb pantalons de pana que li anaven grossos i xancletes de quatre rúpies, amb somriure relaxat i aquella senzillesa fenomenal que tots li coneixíem.
Dos anys després parlava en to bromista, de comunicador de masses que s’expressa fent pauses, com qui no vol la cosa, per celebrar el cinquantè aniversari d’un projecte de treball que ha permès crear centenars d’escoles i d’equips de sanitaris i professionals autòctons. Són xifres desbordants, com el país on ha viscut.
Vicenç deia que era un home afortunat perquè tenia una dona excepcional. Segurament. El llibre que Anna Ferrer ha publicat fa poc és també un homenatge al seu company de vida. Hi narra un compromís comú, l’obsessió de treballar per als altres de l’home amb qui es va casar tres vegades, l’esperit infatigable que l’animava i d’altres circumstàncies, com el fet que casa seva s’havia convertit en un lloc públic, “una andana de tren d’on tothom pot entrar i sortir”.
Vicenç era un home d’acció ràpida, però s’ha acomiadat lentament, al llarg de dos mesos. Subtil fins i tot en això, ha deixat temps a tothom per fer-se a la idea. Anna Ferrer fa referència a una frase de John Donne: “cap home és una illa”. Ell era un connector d’illes. I ens llega una xarxa solidària d’apadrinaments que ha sabut buscar la complicitat de milers de persones.

Núria Esponellà