Sé que era fi d'estiu d'una nit inconcreta
que la memòria densa ha espesseït.
Això sí, bé recordo la sentor salmorrada
i el fregadís crispat de les esquerpes fulles
als rems domesticats de pomeres, i el càl.lid
remorejar dels grills; alguna candidesa
projectada per les nostres pupil.les
en el cos d'una lluna, lluna plena:
eren les onze a la platja de les dunes.
Havíem arribat per camins sense asfalt,
camps a través a peu fins a la mar en calma.
Els càmpings ja es buidaven al primer avís serè
de tramuntana freda; i jo només tenia,
acabats d'estrenar, setze anys a les parpelles
i una veu incipient d'aspre mezzosoprano
que mai no cantaria al Liceu ni al Grec.
Heus aquí, érem tres. I un fil prim de guitarra
va foradar les pells i va encendre desitjos,
alguns escadussers, ressonants, altruistes
-d'altres inconfessables.
Vaig comprendre llavors que som una barreja
de salabror i dolçor, d'esgarip i bonança,
que som més mar incerta que no pas terra ferma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada