article inspirat en les eleccions a l'Empordà

Ball d’urnes a l’Empordà
La diada electoral a l’Empordà es va llevar amb sòl gebrat, mar picada i Canigó enfarinat de fons, mentre alguns matiners –ciutadans elegits per sorteig que composaven les meses, apoderats i interventors dels partits polítics, funcionaris convidats a fer hores extres, policies municipals i mossos d’esquadra- prenien possessió dels col.legis electorals. Fins aquí poca diferència en relació a la resta del país. Tanmateix, l’Empordà electoral és molt variat i ple de matisos que superen significativament els dels barris de ciutats com Girona o Salt. Hi ha poblacions rurals com Ventalló on el nombre de pagesos ha passat de 20 a 4 en els darrers vint anys i on conviuen autòctons amb argentins nouvinguts, senegalesos, gambians, marroquins, estiuejants barcelonins, artistes i escriptors. De bon matí, a Ventalló van desaparèixer les paperetes d’alguns partits com CiU de dins la cabina de votacions; no cal veure-hi cap mà negra, però els votants van haver de recórrer a les paperetes dipositades damunt la taula (ja se sap que als pobles tothom es coneix i hi sol haver reticències a mostrar públicament el vot). A mig matí havia votat més d’un 29,26% del cens, fins i tot un pastor jubilat que encara té ramat d’ovelles, perquè les enyora, i va a pasturar amb moto. Fins a l’agonia de la jornada no vam saber que no hi hauria ni un sol vot per al “Partit Pagesos per la dignitat rural catalana” d’un tal Jack Massachs, nom que recorda el d’un personatge londinenc que inspira poca confiança.
Al poble, Ciu guanyaria per golejada (65,66%), sis punts més que el 2006, el PP es mantenia i Solidaritat Catalana per la Independència obtenia un 8,96% de vots esgarrapats als 13 punts que havia perdut Esquerra.
Abans de migdia la curiositat m’havia dut fins a l’Escala, una vila que representa bé la fluctuació demogràfica que es produeix a la zona costanera gironina. L’Escala té una població de 10.000 empadronats de 69 nacionalitats diferents que es multiplica per sis a l’estiu i on la vida es debat entre el turisme, el sector servei i la indústria de salaons. Allà el flux de votants era constant. Els pescadors havien deixat la mar per anar a votar; en vaig reconèixer uns quants mentre prenia nota entre l’anar i venir de gent a les diverses meses electorals del CER, el col.legi electoral de la població amb més nombre de votants sobre un cens electoral de gairebé sis mil persones. Curiosament, el local del CER està situat al costat del bar on l’Albert Om entrevistava jubilats al programa “El convidat” dedicat a l’actriu Montserrat Carulla. A final de tarda, les meses electorals ja registraven també un percentatge de votacions gairebé 6 punts per sobre del de les passades eleccions autonòmiques.
A la una en punt vaig arribar a Figueres, ciutat d’una gran diversitat demogràfica, titular de la cultura catalana ara fa un any i urbs daliniana. A l’edifici de serveis municipals conegut popularment com “la cullera”, perquè està presidit per una llosa surrealista de mànec tort que s’apuntala en una crossa, em va rebre una funcionària amable que va enviar informació a través de la PAD, el nou sistema de transmissió de dades electorals. A final de jornada hauria de constatar com s’agilitzava el recompte final de vots, encara que hauria d’omplir igualment la informació escrita sobre la composició de taules i vots. Hi havia barris especialment castigats per l’atur i altres problemes socials, com la Marca de l’Ham, on el percentatge de votacions seria baix. En arribar el vespre, els resultats de l’Escala i Figueres eren pròxims i constataven l’embranzida de CiU, a l’entorn dels 9 punts en una i altra població. La pujada del PP s’havia contingut (un 2%), Esquerra rebia una amorrada forta i l’amenaça dels vot en blanc quedava esvaïda per les ombres del vespre. L’electorat semblava tenir molt clar què calia votar. Havia fet un dia força gris, amb tímides ullades de sol i, cosa rara, la tramuntana no s’havia despertat. Els votants devien seure al sofà, pendents de la valoració de resultats. En aquella hora, el cel de l’Empordà ja brillava amb la negror de l’obsidiana.
Núria