L’Empordà de cendres i de cuques de llum
De nou, la República de la tramuntana ha
quedat tocada pel foc. Hem tornat a viure una crònica anunciada que recorda el
gran incendi de les Alberes, el 1986, o la tragèdia d’Horta de Sant Joan, fa
tres estius. L'abandonament del camp i la brutícia dels boscos, sobretot
després de la nevada del 2010, adoben terreny als focs. Els qui vivim a
l’Empordà estem acostumats a la volàtil revetlla de la tramuntana que escombra
el camí del pastor i de la sirena i coneixem la fragilitat del paisatge. Aquest
cop, el vent ha avançat “bufant el fum”, com canta Macaco en un fragment que
sembla premonitori. Durant dies hem vist ploure cendres amb el cor encongit, mentre recordàvem el pas de
Gerió, el monstre de tres caps que va cremar els Pirineus per evitar que Pirene
en pogués sortir viva. Tenim gravades imatges esfereïdores que
trencaven el cor: pastors vetllant el ramat mort, vinyes socarrades, escenes de
pànic entre la gent que fugia pels penya-segats, veïns que intentaven salvar la
casa. Per sort, la
feina dels voluntaris i dels bombers va ser impecable i l’actuació de la
Conselleria d’Interior força encertada, tot i algunes mancances que van
propiciar un sentiment inicial de desprotecció en alguns municipis, o
l’afirmació prèvia que es podrien trobar els culpables analitzant les burilles
que haurien originat l’incendi. Qualsevol especulació es queda curta
considerant que el foc es va produir el primer dia que bufava tramuntana forta
i va començar, gairebé simultàniament, en dos punts oposats. És possible que
formi part d’un llistat de focs provocats que inclouria els que narren els
anònims dels incendiaris de Vilopriu. El
monstre que hem de combatre és la inconsciència humana, la d’aquells que són
capaços d’encendre foc per fer mal o per descuit. Malgrat tot, si alguna cosa
tenen de bo aquestes experiències és que converteixen les víctimes en familiars
nostres, ens fan solidaris amb el patiment dels animals i ens uneixen a la
resistència titànica de les alzines. Aquests dies han sorgit moltes iniciatives
espontànies, algunes per replantar arbres, però els experts
recomanen deixar que la natura es recuperi per ella mateixa. Som molts els qui
hem sentit en boca dels avis que les muntanyes de pi bord eren abans oliverars
i vinyes. No només cal millorar la gestió dels boscos i l’aplicació de plans de
prevenció d’incendis -el de les Alberes està paralitzat- sinó canviar dinàmiques de consum i de manera de viure.
Si comprem productes locals per donar suport als pagesos i
ramaders que ajuden a mantenir el paisatge i netegen el bosc, no aplicarem la
millor prevenció? A Nova York, els consumidors han començat a fer el tomb,
obligant els supermercats a potenciar productes propers, perquè entenen que
això els beneficia.
Aquests dies s’han perdut espais preciosos com el
del Bosc de la Roca de Terrades, un lloc de repòs i de trobades que en Josep
Maria Callol i la Mercè Albert havien aconseguit crear al llarg dels darrers
anys. Tot i això, m’acaben d’enviar un correu moderadament optimista. Fa pocs
dies, el bosc va donar un senyal inequívoc:
d’entre les cendres i enmig del silenci de la nit va aparèixer una cuca de
llum, un fènix boscà que anuncia l’inici d’un procès de regeneració natural.
Igual que la cuca del conte de l’Emili Teixidor que va anar al psiquiatre
perquè se li havia apagat la llanterna i es va recuperar alimentant-se amb bons
records i alegries, la lluerna de Terrades ens repta a no convertir-nos mai en
individus que van pel món tan apagats que fan por, com deia l’Emili, potser
perquè desconeixen que, per encendre la llum que porten dins, cal haver caminat
de nit per dins d’un bosc cremat i l’endemà emprendre accions perquè no torni a
passar mai més.
Núria Esponellà
