Secció de Crítica "La filla de la neu"
http://estelroig.blogspot.com.es/2016/05/la-filla-de-la-neu-de-nuria-esponella.html
Núvol
digital. Punt de llibre
Núria Esponellà
desenterra ‘La filla de la neu’
13.03.2016
L’última novel·la de Núria Esponellà és una
petita joia que ajunta la força de la vida i la força de la natura. No només
troba una oportunitat per oferir-nos la maquíssima història d’una parella;
també aprofita per mostrar-nos una revisió de la història d’un dels paratges
més emblemàtics i alhora més misteriosos de Catalunya: la Vall de Núria.
De
vegades, per trobar les millors joies cal remoure tones i tones de terra. Cal
anar al punt més profund, i només amb sort, es pot descobrir un tresor. Tant
l’argument com la creació de La filla de la neu s’adapten
perfectament a aquesta comparació. Núria
Esponellà ens està oferint en aquest títol una novel·la amarada
de sentiments: una història on no només es descriu el que comporta un sentiment
tan humà com estimar, sinó que també s’hi narra la transcendència i la força
del destí.
Això
ens ho demostren la Joana i l’Enric, una cambrera i un enginyer que viuran una
història molt profunda i que hauran de superar proves igualment dures que es
troben molt més enllà del seu control: la separació, la Guerra Civil o el
rebuig de les seves famílies. El que sí que sembla que poden suportar
perfectament és el fred de l’entorn en el qual es coneixen: una Vall de Núria
que segurament era molt diferent de la que coneixem avui.
Els
personatges són ficticis, però la seva professió i la seva obra són completament
verídics. Esponellà s’ha esforçat molt a documentar-se específicament sobre la
construcció del cremallera: la història transcorre entre els anys 1929 i 1931,
el temps que van durar les obres. Però Núria no és només agafar el tren per
anar a esquiar; l’autora ha volgut incloure-hi més detalls, com el ritual
d’anar a veure la Mare de Déu: un miracle que sembla haver marcat aquest
escenari des del segle XI.
Des
de llavors, Núria ha anat creixent i reconstruint-se. Una terra pirinenca que
ha hagut de renéixer i compondre’s de desgràcies i destrosses. I no només això,
perquè les primeres construccions que van connectar amb aquesta terra,
efectivament, no van arribar fins al segle XX. I a mesura que van créixer les
visites, va créixer una promoció de la Vall, que sembla haver estat el gran
interès de l’autora.
Si
no hagués estat així, Esponellà no s’hauria pres tantes molèsties per connectar
aquell temps passat de les primeres excavacions amb el món del hashtag, com ens el presenta des de la
primera pàgina. El fet de voler fer retrospectiva d’aquesta història també
hauria d’incloure aquest llibre en l’estela de la novel·la històrica, perquè
encara estem revisitant el que ens va passar per trobar la força que necessitem
per continuar.
Això
no només forma part de la novel·la, també de l’autora. Que un personatge actual
vegi la història d’aquesta parella coincideix amb la pròpia revisió de
l’autora, que sembla buscar una connexió amb el mateix que busquen els
personatges: com poder sobrepassar allò que ens supera, allò que està fora del
nostre control. No es tracta mai d’una lluita fàcil, però sempre val la pena
enfrontar-s’hi si s’acaba guanyant. I sembla que Núria Esponellà ha guanyat. En
tots els sentits.
