Conte infantil: el viatge de la Sukina i l'Omar

El viatge de la Soukina i l’Omar

Índex:

Capítol 1: La sorpresa.

Capítol 2: el mercat, les babutxes i la mà de Fàtima

Capítol 3: l’escola  i la pilota.

Capítol 4: Pasturant el ramat. El secret de l’Omar i la Soukina.

Capítol 5: Els preparatius de la  boda.

Cap. 1: La sorpresa

El poble dels avis de l’Omar i la Soukina està envoltat de camps de blat i oliveres, a la vora un riu que baixa de la muntanya i passa per una gran finca que pertany al rei marroquí on treballa molta gent de les rodalies. La darrera vegada que els germans van visitar la família del Marroc, la Soukina era molt petita; l’Omar tenia vuit anys i recorda haver jugat a pilota amb els amics del seu germà gran, en Lahcen. Al poble dels avis no hi ha cap oficina de correus ni estació de tren, només un autobús que fa un trajecte diari fins a la ciutat més propera. Les cases solen tenir un pou i corts amb animals i els carrers van a parar a una plaça on s’aixeca una mesquita que va construir la gent del poble. No hi ha cap fleca i tothom es fa el pa a casa. La gent compra tot el que necessita al mercat dels divendres i, de tant en tant, passa un venedor ambulant que ofereix tota mena de mercaderies: des d’arròs a cacauets, xancletes, pneumàtics de bicicleta i herbes medicinals.

Ha estat un viatge molt llarg. En Mustafà i la Fatma, els pares de la Soukina i l’Omar estan cansats i ells dos també. Han jugat i cantat durant hores i hores de camí i també s’han barallat, asseguts al seient de darrere el cotxe fins quedar-se adormits.

L’avi Zaid i l’àvia Gofràn els han sortit a rebre. L’avi mira l’Omar amb ulls complaguts: has crescut molt, gairebé ets un home... L’àvia fa un petó a la Soukina: “La meva flor petita...Aviat no et recordaràs de nosaltres...”

L’oncle Lahcen, el germà del pare, arriba al cap de poc amb un somiure d’orella a orella i els abraça un per un, excepte a l’Omar. Es limita a clavar un cop de mà a l’espatlla al seu nebot:

-I tu, valent, què dius?

-En Lahcen té una bona notícia per donar-vos... –l’avi ha mirat amb complicitat els pares de l’Omar i la Soukina.

-Em caso d’aquí una setmana –diu l’oncle.

-Vosaltres ja ho sabíeu? –pregunta l’Omar.

-Esclar –assenteix el seu pare.

-Us volíem donar una sorpresa –diu la mare.

-Divendres us presentaré la meva promesa –l’oncle Lachen riu satisfet.

La Soukina crida: “que bé!”

I  l’Omar: “Per què no m’ho havíeu dit? Us penseu que sóc com aquesta fleuma que ho xerra tot?”

-No parlis així de la teva germana –el renya la mare.

-Ganàpia –li fa l’oncle Lachen-,  no te n’alegres?

L’Omar fa que sí amb el cap.

-Com es diu, la teva nòvia, oncle?

-Hafida, és molt guapa i simpàtica, ja la coneixeràs...

S’han assegut a la catifa, a l’entorn d’una tauleta portàtil on reposa la cassola de terra amb el taigin que ha cuinat l’àvia. Avui dinaran tots plegats.

L’àvia i la mare els serveixen un pa aixafat i prim, que és calent i molt bo. El parteixen a bocins i cadascú suca el seu tros a la cassola del taigin. L’Omar agafa un tall de carn de xai una mica de verdures, els embolica amb el pa i va menjant. La Soukina l’imita. Mengen d’una manera semblant com fan a casa seva, però a casa no seuen a la catifa sinó en una cadira.

-Demà anirem a portar la collita de blat a la ciutat, l’hem venuda a un preu bo, així tindrem diners per pagar el menjar del casament –diu l’avi Zaid.

-Puc venir amb tu, avi? –pregunta l’Omar.

Quan arriba el vespre, la mare diu:

-Feu més pudor que els xais, aneu-vos a dutxar.

-Però si els xais fan olor –diu l’àvia Ghofran que hi està acostumada.

L’Omar es vol rentar primer que la Soukina. A casa els avis no hi ha aigua corrent i la dutxa és un quartet petit amb una finestra de respiració, una palangana gran i dues galledes d’aigua freda i calenta que s’ha d’anar barrejant amb un cassò per no cremar-se. L’Omar es tira l’aigua del cassó per sobre el cap. Quina remullada! Mentre es dutxa sent el frec d’alguna cosa freda a l’esquena, mira cap a la finestra del lavabo:

-Aiii!

Surt disparat de la dutxa, despullat, ensenyant la titoleta.

-Què passa?

-Ha entrat una serp per la finestra, vaig a buscar un pal  i la trec!

-Jo no em rento! –diu la Soukina

                    

Capítol 2  El mercat, les babutxes i la mà de Fàtima

L’endemà van al mercat. La ciutat més propera és a vint quilòmetres i cal matinar per arribar-hi cap a mig matí. L’oncle Lahcen té un carro gros tirat per dues mules i un tractor vell que només serveix per treballar al camp. Ha carregat el carro de blat i els deixa pujar a darrere, sobre la palla; l’oncle i l’avi seuen al pescant. Només van a la ciutat quan han de comprar productes que no troben al poble, però avui és un dia especial. Van a vendre la collita de cereal per poder celebrar el casament.

El mercat de la ciutat és gran, els carrers van plens d’homes i dones que tenen parades amb productes de tota mena. Al centre hi ha una plaça gran i molts pagesos dels pobles de la rodalia hi venen blat i civada, llegums, cacauets i tota classe de verdures, fruites i espècies. Alguns comerciants ofereixen menta verda apilonada en carros plens que fa molta olor i serveix per amanir el te.

L’oncle Lahcen i l’avi Zaid han anat a trobar l’home amb qui tenien emparaulada la collita.

-No us vull ni sentir –ha dit l’avi.

L’Omar i la Soukina els han seguit entre la gentada i mentre parlàvem amb aquell home s’han assegut a terra.

-Ja està –l’oncle ha dit amb cara alegre.

L’avi estava content; ha dit:

-Avui és un dia diferent i ho celebrarem...Vine, Omar.

Han anat fins una parada on hi havia moltes sandàlies de pell.

-Trien unes –li ha dit al seu nét.

El nen ha agafat unes babutxes punxegudes amb dibuixos daurats que li han semblat molt boniques.

-Si et van bé, te les compro.

Li anaven perfectes.

La Soukina ha fet cara de pena com dient: I jo què?

L’avi deu haver-se’n adonat perquè ha fet:

-Tu demana a l’àvia Ghofran...

En arribar a casa, l’àvia l’ha cridada:

-Soukina, estic coent galetes, vine a veure com les faig.

La nena s’ha fixat com l’àvia pastava amb els dits una massa groga feta de blat i d’ametlles picades. Ja tenia preparada les brases i una planxa de ferro roent a sobre per coure les galetes. L’àvia Ghofran ha deixat que la Soukina pastés una mica i després ha començat a arrencar bocins de la massa i a fer boletes rodones que anava aixafant amb la mà.

-Veus? Sortiran molt dolces...

Poc després li ha preguntat:

-Que no estàs contenta?

La Soukina ha fet una ganyota, com quan s’enfada una mica.

-És que l’avi ha comprat unes babutxes a l’Omar i a mi res...

L’àvia Ghofran ha somrigut; no ha dit paraula, però quan ha acabat de fer les galetes, l’ha cridada:

-Això és per a tu, Soukina - li ha posat un penjoll als dits - És la mà de Fàtima, la germana del profeta. Et protegirà...L’àvia te la regala. Sempre que tinguis un problema l’agafes fort amb la mà i, amb el cor, demanes el que necessites. Si ho fas bé, es complirà el teu desig.

                                

                                          *****************

Capítol 3: l’escola i la pilota

Al poble hi ha una escola on van a classe els nens i les nenes a que han fet set anys.

-Abans els nens anàvem a l’escola alcorànica des de quatre fins al set anys –diu l’avi.

-I què feieu? –pregunta l’Omar.

-Apreníem els ensenyaments de l’Alcorà, el llibre del Profeta Mahoma.

-De memòria?

-Oh i tant!  

En Mustafà, el pare de l’Omar, li ha dit que ara és molt diferent i que ha parlat amb la mestra perquè aquests dies ell i la Soukina puguin anar a l’escola.

-Així no us avorrireu i aprendreu alguna cosa d’aquí.

Els nens de l’escola són simpàtics, excepte dos o tres de més grans, que han mirat l’Omar de cua d’ull.

-Per què vens a escola només per uns dies?

La mestra de l’escola es diu Hadda. Explica molt bé les coses i els fa escriure números i lletres en una taula de fusta. Els nens escriuen amb canyes partides pel mig i les suquen dins una tinta negra. Per esborrar-ho fan servir una pedra molla amb aigua.

-Soukina, tens tinta al nas –somriu la mestra.

Fora l’escola juguen amb els altres nens. Les nenes salten a corda i Soukina s’hi afegeix. Un dels alumnes més grans li ha dit a l’Omar:

-Ens falta un porter, pots ser tu?

De seguida l’Omar ha vist que no seria fàcil. La pilota de goma estava rebentada i plena de palla; era impossible saber cap on aniria. “Quina tifa de pilota”, ha pensat. Tot i això, s’ha posat a jugar, dins un rectangle dibuixat a terra que serveix de porteria. Li han arribat unes quantes pilotes però se n’ha sortit. No s’ha deixat fer ni un sol gol.

-Et volem al nostre equip –li han dit.

                                   ************ 

Capítol 4: Pasturant el ramat . El secret d’Omar i Soukina.

Aquest matí és divendres i no hi ha escola. L’Omar s’ha llevat d’hora perquè l’àvia Ghofran li ha dit que vagi a veure com muny les vaques. Els avis tenen un petit ramat de xais, una cabra, un vedell i dues vaques que fan uns quants litres de llet al dia. Amb això, el blat i les verdures que cultiven tenen menjar per a tothom i encara els queda llet per vendre als veïns. Cada divendres compren carbó a la gent pobre que va a muntanya a buscar llenya i fa carbonet. Per les festes senyalades maten un xai . També quan s’acaba el Ramadan, tot un mes de dejuni en què no mengen ni beuen res durant el dia fins a la posta del sol.

L’àvia Ghofran muny una vaca amb parsimònia. Buida la mamella poc a poc, enèrgicament.

-Mira, es fa així...

-A veure? –l’Omar prova de fer-ho, però s’esquitxa de dalt a baix.

-Així es coneixerà què feies... –riu l’àvia.

En acabar l’Omar i la Soukina esmorzen amb els seus pares. Mengen mel, formatge de cabra amb pa i  la llet acabada de munyir. L’Omar té gana i agafa l’última galeta que queda sobre la tauleta.

-I jo què? –protesta la Soukina.

L’Omar la mira amb picardia com dient: tu et fots, que ets petita.

-Partiu-vos la galeta –ordena la mare.

A mig matí l’avi Zaid ha cridat el seu nét.

-Traurem el ramat a pasturar a la muntanya.

-No puc anar a jugar a pilota avui?

En Mustafà, el pare de l’Omar, l’ha sentit.

-Vés amb l’avi o vindràs amb mi a la mesquita.

L’Omar prefereix seguir l’avi cap a la muntanya. S'ha posat les babutxes que li va comprar el pare al mercat, perquè no pesen gens. Són molt lleugeres i sembla que vagi descalç.

Han fet sortir els xais del corral i emprenen el camí que transcorre entre camps d’oliveres. De sobte, l’avi s’ha girat amb una ganyota de complaença:

-Mira qui hi ha allà darrere...-ha senyalat el ramat.

La Soukina s’ha afegit a la cua, va darrere l’últim xai. “Puc venir amb vosaltres?”

-Ens farà nosa, avi, segur que l’haurem d’esperar –l’Omar rufa el nas. Quina nena més pesada!

Han pujat un bon tram, fins que han arribat a un camp segat.

-Deixem que pasturin aquí –diu l’avi mentre deixa el bastó a terra i s’asseu sota una olivera.

La Soukina s’estira al seu costat, contenta.

-Vigila els xais, Omar, mira que no vagin lluny, jo reposaré una mica –diu l’avi.

L’Omar mira la seva germana que ha tancat els ulls, com si volgués dormir. Millor que no vingui, aquesta.

Els xais pasturen tranquils i l’Omar es distreu mirant les formigues. Les segueix fins a un formiguer molt gran. Durant estona les observa com entren i surten contínuament, mentre ell les intenta apartar amb un broc, a veure si es desencaminen.

-Omar! –la veu de l’avi el treu de la distracció- Que no vigiles? Ens falta un xai!

L’avi Zaid enarbora el bastó en l’aire.

No li ha dit res més, perquè deu haver vist que a l’Omar li sabia greu, i s’han posat a buscar el xai tots dos, però res. L’animal no es veia enlloc.

-És culpa meva, avi...-ha reconegut el nen.

Aquest cop, l’avi Zaid no li ha fet cap retret:

-Espero que sàpiga tornar al ramat...

-Jo sé on ha anat –diu la Soukina tot d’una-, l’he vist córrer cap allà.

El dit de la nena assenyala un revolt de muntanya.

-I ara ho dius, burra? –diu l’Omar.

-Que estrany –fa l’avi-, no acostumen a marxar mai sols, només si els persegueix alguna guilla...Però no n’hem vist cap i, si fos així, s’haurien espantat tots els xais.

Al cap de poc, l’Omar s’ha posat a caminar en la direcció indicada, “el trobaré”, ha dit convençut.

Mentre el veia marxar, la Soukina s’ha dut la mà al penjoll amb la mà de Fàtima i ha expressat el seu desig amb fervor: que el meu germà trobi el xai, sisplau. Ho ha demanat amb el cor, com li va dir que fes l’àvia Ghofran: si confies de debò, el teu desig es complirà.

Després d’una estona de marxa, l’Omar ha girat el revolt de camí, però el que ha vist no l’ha tranquil.litzat gens. Dalt de tot, la muntanya es tornava rocosa i queia a l’altra banda en un gran penya-segat.

Mirant cap avall ha vist el xai penjant d’una branca seca. Què deu haver passat? Ha pensat el nen. Potser sí que el perseguia una guilla...

Per sort, el xai no havia caigut al precipici.

-I ara què faig? –l’Omar s’estira a terra i treu el cap sobre el buit del penya-segat. Li fa por mirar daltabaix.

-Si baixo, puc relliscar  -pensa mirant-se les babutxes lleugeres.

I encara no ho ha pensat, gairebé a l’instant, sent que les babutxes se li remouen. Es belluguen i s’estiren, com si fóssin dos ratolins. Tot d’una les babutxes l’empenyen amunt, amb tanta força que el fan aixecar completament de terra.

-Ai, mama! Què està passant? Si no toco a terra! –crida l’Omar sorprès.

Les babutxes l’aguanten amunt i l’enlairen sobre el precipici com si anés amb avió. Tot primer l’Omar xiscla, xiscla molt, però de seguida troba gust a volar. Quina sensació! Cap on anem?

Se sent conduït, com si anés damunt d’un aeroplà que inicia un descens a trenc de precipici. En la maniobra brusca de descens, l’Omar es mareja una mica. Respira i fa el cor fort, ha de ser valent. L’aire li fa tancar els ulls en un moment d’esglai, i quan els obre, ja és a tocar la branca on ha quedat atrapat el xaiet.

Agafa l’animal amb força i, a l’instant, les babutxes venten una estrebada: Zum! S’enlairen de nou fins dalt del penya-segat, en terra segura.

Quan l’Omar ha tornat amb l’avi i la Soukina, acompanyat del xai, tenia la cara vermella com un pebrot.

–Veig que ets valent, fill meu –li ha dit l’avi-, estic orgullós de tu.

Poc després la Soukina li ha explicat el seu secret amb veu baixa, a cau d’orella:

-He demanat que trobessis el xai...

Capítol 5: Els preparatius de la boda.

Encara falten dies pel casament d’en Lahcen i la Hafida, però a casa dels avis hi ha molt d’enrenou. La mare de l’Omar i la Soukina no està per res; ja que ha d’ajudar l’àvia Ghofran a preparar el menjar del casament. Està nerviosa perquè a casa hi ha massa feina. Amb l’àvia, han fet molts quilos de pa i de galetes de tota mena i esperen que l’oncle Lachen vagi a buscar els xais que cuinaran per a l’àpat del convit. Tot ha d’estar a punt, quan arribi el dia.

A la Soukina li ha agradat molt la xicota de l’oncle. Es diu Hafida i és molt bonica. Té uns cabells negres i brillants. Els hi ha vist, quan s’ha tret el mocador del cap per deixar que li arreglessin la cabellera. L’encarregada d’ajudar-la és una germana de la nòvia, la Zucaina.

-Queda’t amb nosaltres, Soukina- diu la Hafida- veuràs com la meva germana em pinta les mans i els peus.

La nena ha vist per primera vegada com es fa la cerimònia de l’Henna. L’Henna és un líquid que tenyeix la pell i es fa servir per fer dibuixos a les mans i als peus de les dones.

La Zucaina en sap molt; suca el pinzell a l’henna i va pinzellant les mans de la seva germana. Ara un palmell, ara l’altre.

-Per què no li dibuixes una flor? –diu la nena.

-Faig els dibuixos tradicionals –respon la Zucaina-, però quan acabi et puc pintar a tu el que vulguis.

-Sí, sí!

Quan la Zucaina acaba de pintar la seva germana, dibuixat una flor de gessamí a cada palmell de mà de la Soukina. La nena n’està contenta i ho ensenya amb orgull al seu germà.

-No m’agrada gens –comenta l’Omar i fa cara de pomes agres.

-Doncs a mi sí -replica la nena.

-No us vull sentir més, només feu que barallar-vos –diu el pare.

Aquests dies tothom està nerviós i d’aquí una setmana arribaran molts familiars de tot arreu que es quedaran a viure a casa dels avis per uns dies. Apareixeran oncles i cosins, amb les seves dones, fills i filles i es quedaran a menjar i dormir fins a la vigília de la boda.

La Soukina no s’imagina com serà, el aquest dia tan especial. Caldrà que matinin molt. A primera hora vindrà tota la família de la núvia i més tard, els veïns i els amics de la família.

-Vols dir que no heu fet massa galetes? –diu l’avi Zaid.

-Serem més de cent persones  a dinar –es queixa la mare dels nens.

-Dona, ja se sap –fa l’àvia.

-Saps una cosa? –l’Omar ha dit a cau d’orella de la Soukina- Diu que quan arribi el vespre deixarem els nuvis a l’habitació, que s’estimin sols...

-Es faran un petó?

-Mira que ets burra, nena, ja no t’ho havia de dir.

La germana de la núvia, la Zucaina, es quedarà una setmana més a viure a casa de l’avi Zaid i l’àvia Ghofran, per fer companyia a la Hafida. Es així com se celebren els casaments al poble dels avis de l’Omar i la Soukina.