Petits plaers Textos en temps de confinament

            Petits Plaers 

Jugar amb els fills

Jugar amb els fills és una manera excel.lent de connectar amb els nostres fills, seguint el principi pedagògic del "delectare et prodesse" o d'educar divertint, que és el do de saber compartir i conviure.

.Segurament ens considerem uns de tants pares que procuren dedicar als fills un bé tan escàs com és el temps qualitatiu. Ja sabem que fer de pare és la feina més complexa del món i jugar pot compensar l'exercici d'autoritat que ens toca fer com a progenitors perquè ens permet ser companys dels nostres fills.

.El joc relaxa nens i pares hiperactius i potencia la comunicació. Deixem d'estar a l'espectativa i de recordar aquelles exigències i pactes constants de cada dia: que si t'has de rentar les dents, que si no has endreçat l'habitació...El discurs del joc vol poques paraules, és senzill i gestual, incrementa la creativitat i ens fa relativitzar les disputes amb una rialla.

.En el joc ens expressem tal com som, restem oberts a la intel.ligència intuitiva i a les emocions profundes que refermen la relació i fan estrényer els vincles d'amistat i d'afecte. Estem per als fills compartint un dels millors sentiments que és l'alegria.

.Jugant reaprenem la vida com un joc, una actitud que no hauríem d'abandonar mai, dins un clima de sinceritat i de proximitat que, al llarg dels anys podrem anar retrobant. I és que els moments lúdics, com els de confidència, deixen pòsit.

.A la fi, si ens fem còmplices de joc amb els nostres fills i expressem el nen interior que portem dins, ens reafirmem en aquesta gramàtica de la fantasia i de la tendresa, trenem amb ells una història en comú plena d'esperança...

I és que els fills ens recorden que no és questió de competir i defensar-se sinó de deixar-se fluir jocs que facin descobrir coses positives de la quotidianitat. Els fills ens ensenyen moltes coses a través del joc.

Llevar els nens del llit

Llevar els nens més petits del llit és una delicatesse, un goig bàsicament emotiu i vivencial. Gaudir de la companyia dels nens no té perquè ser privilegi dels avis; de vegades sembla que els pares només hàgim de "patir" els fills: que si no mengen, que si estan malalts, que si no suporten quedar-se a casa...Això quan no discutim perquè ens estimem més llevar el nen del llit que canviar-li els bolquers...

.Però en la convivència diària, la qualitat preval sobre la quantitat i els plaers momentanis com aquests desencadenen emocions intenses: la pell sedosa del nen fa olor de colònia esbravada, abracem el seu cos calent, ens mira amb ulls curiosos i innocents, somriu, confia en nosaltres, babeja golós de conèixer món...

.Es tracta d'un joc de gestos de complicitat mútua que estimula allò que anomenem la intel.ligència emotiva.

En temps de crisi familiar com els actuals, quan reinventem papers -la dona no és única mestressa de casa i l'home autoritari vol ser un amic protector -fins i tot en excés- intercanviar plaers com aquest és el secret d'una relació enriquidora, l'assegurança a tot risc d'un amor sense comissions.

.Quan el nen es desperta ho fa amb una llibertat tan natural que ens supera; li donem la benvinguda enarborant-lo en l'aire com si estrenéssim la vida, tornem a creure en la utopia, en la consigna d'aquell maig francès: sigueu realistes, demaneu l'impossible; recordem que amb ell el món és millor.

Fer la migdiada

Aquest plaer, que no voldríem veure en perill d'extinció, és un costum molt sa i no té perquè ser privilegi infantil; i és que de petits se'ns permet fer sonets i rotets i de sobte, et fas adult i tot s'ha acabat, com si no ens mereixéssim descansar. Reivindiquem doncs la migdiada, què carai.

.És un ritu exportat i exportable: la siesta i la fiesta són conegudes internacionalment. En castellà "echan la siesta", expressió que prové de l'hora sexta llatina mentre que en català "fem la migdiada" o el son de migdia.

.Aquest plaer respon a les necessitats del cos, que demana pauses i alenteix el ritme vital després de dinar, quan la digestió condormeix el cervell, més si hem begut alguna copa, i ens ve aquella nyonya dolça tan irresistible i se'ns tanquen les parpelles.

.És una cura de repòs que hauríem de practicar quotidianament durant 20 minuts com a màxim i el millor lloc per fer-la no és el llit: fem la becaina al sofà, cluquem els ulls a la butaca, ens estirem a la gandula o fem un son al cotxe.

.La migdiada ens produeix un abaltiment benèfic, un estat de benestar en què el cos sura, el pensament s'esponja, entrem en un son beatífic i dormim nimbats com sants.

Llegir a la vora del foc

.En principi, en qüestió de gustos hi pot haver divergències, però "llegir a la vora del foc" és un dels plaers més agradables quan fa una mica de fred. Estem parlant d'un foc de llenya, que escalfa amb calidesa natural; aquest plaer satisfà dues necessitats primordials: Primer, tempera el cos i, segon, ens distreu o relaxa mentalment.

.Ens ve de gust sobretot quan estem cansats d’escoltar notícies i ens arrepapem a la vora del foc, amb una sensació de confort intensa i obrim un llibre. Ens acompanya la música ígnia del crepitar de rabasses i branquillons, que ens porta a través de les pàgines.

.Aq plaer és molt simbòlic: tenim el foc, que representa la civilització, el sol i el poder de transformació i el llibre, teixit de paraules i d'històries contingudes en aquella biblioteca mítica de Babel. En aquest sentit, comptem amb dues coses que es complementen.

.Llegir vora el foc és un acte íntim més o menys sensual segons la lectura escollida -no és el mateix un llibre de poesia que una història pol.licíaca o una novel.la eròtica. En cada cas, ens sentim insuflats per un foc diferent. 

.Finalment, el benestar que ens produeix l'escalfor física ens calma i ens fa llegir amb concentració o rellegir en el nostre llibre particular el foc del desig.  

Prendre una tassa de xocolata amb nata

Aquest plaer llaminer (gastronòmic) té un sentit simbòlic. La mixtura entre la xocolata i la nata és un exponent primerenc d'hibridació i de mestissatge: la xocolata negra dels pre-colombins s'uneix amb la nata blanca de la vella Europa.

.Fixem-nos en aquesta barreja: d'una banda, la xocolata amarga, que havia estat privilegi d'una èlite de nobles, conté l"elixir dels déus" azteques, que la utilitzaven com a moneda de canvi; d'altra banda, la nata dolça té les virtuts nutritives del tel de la llet, a més, és clar, de tots els greixos i sucres corresponents, que converteixen aquest plaer en una opulència ensucrada no gaire "ligth" que diguem.

.Però, quan fa fred, produeix un efecte rotund. Sobretot si ens ho serveixen en una granja especialitzada, amb aquella xocolata cremant i la nata tan vaporosa.

.L'efecte estimulant i afrodisíac de la xocolata, ha inspirat pel.lícules com "Agua para chocolate" o "Chocolat" on una sensual Juliette Binoche cura els personatges vulnerables que l'envolten amb tot un vadevècum xocolater.

.Aquest plaer d'arran de terra aixeca l'estat d'ànim (o sigui que el Red Bull ja fa temps que ha estat inventat) i, com la magdalena que Proust sucava al te, ens pot despertar també records intensos.

.Quan davant nostre s'instal.la una tassa de xocolata amb nata, se'ns apareix una muntanya de felicitat senzilla on endinsem la cullera per treure-la plena d'una dosi generosa. Finalment, la deixem desfer a la boca en una barreja fluixa, mòrbida, com diuen els italians i sentim una delícia quasi indecent, com quan de petits pispàvem sucre amb un dit ensalivat...

 La soledat en un ambient favorable i amb música

.La soledat, entesa com a "estar sol per gust", no té res a veure amb "sentir-se sol". És un plaer insubstituïble en una societat plena de fresses, imitacions i succedanis. Dedicar-nos una estona ens beneficia física i mentalment i compensa la fal.lera competitiva que tant sovint ens descarrila de la felicitat.

Com més estressant és la nostra activitat professional, més valorem aquesta capacitat. Evidentment, a tots ens costa apagar el mòbil, aquest petit déu omnipresent que ens acompanya fins i tot al lavabo. Per uns moments deixem de buscar rentabilitat al temps i mirem de trobar un espai per estar tranquils.

És curiós que les persones que saben estar soles siguin mentalment més resistents...

Aquest plaer comporta fugir de la fressa mundanal i d'obligacions familiars que ens saturen. Ja hem dit que no té res a veure amb sentir-se sol, sensació que tots hem experimentat alguna vegada (allò d'estar sol com un mussol). La soledat buscada, en canvi, que Virgínia Woolf definia com la necessitat de tenir una cambra pròpia, és creativa i fructífera. Si a més l'acompanyem amb un bon paisatge o una música relaxant, ens obre la porta del recolliment.

.Quan per fi sortim de les tensions diàries i recalem en un lloc tranquil, ben sols, retastant la calma, entrem en un estadi confortable de serenitat que ens fa retrobar com essers únics i irrepetibles que som...Gairebé, gairebé sagrats.

                         

Núria Esponellà