" Des d’un principi crec que és oportú saber que
Ànima de tramuntana,
una novel·la que m’ha fet gaudir d’allò més, transcorre en dos plans
temporals amb més de dos mil anys de distància: la història de la Mínia i
la història de l’Ekinar.
Així, en primer lloc, cal deixar clar
que aquest teixit d’èpoques llunyanes es llegeix sense cap grinyol, les
narracions s’entrellacen amb naturalitat i fluïdesa, i fins i tot la
intriga –que també hi és- no descarrila al saltar d’un a altre segle.
Ens interessen, ens atrapen les dues històries paral·leles, diferents,
força allunyades però amb punts essencials en comú.
Més o menys a mitjan llibre, vaig penjar un post al facebook on textualment afirmava: “Estic llegint Ànima de Tramuntana,
de Núria Esponellà. Encara que va més enllà, de moment està aconseguint
que –després de tanta novel·la de cartó-pedra- em reconcilii amb la
novel·la històrica”.
Deixem-ho clar llavors, la recreació de la vida
de l’Ekinar, a la ciutat ibèrica d’Indika, veïna de la grega Emporion,
és pròpia d’una gran novel·la històrica, de les bones, de les que ens
fan viure una època llunyana, però alhora ens fan sentir i participar de
les vivències dels personatges que s’hi mouen. És versemblant no només
pels detalls arqueològics, correctes i ajustats, sinó també pels
sentiments que ens arriben traspassant milers d’anys. Per a un menorquí,
acostumat a topar arreu de l’illa amb restes ben conservades de la
cultura talaiòtica, és d’allò més gratificant.
Esponellà
aconsegueix fer-nos empatitzar amb les dues protagonistes, ens porta a
viure el seu dol, les ànsies de venjança, l’afany i la dificultat de
sortir del pou, les possibilitats d’un nou començament. I, tal volta, el
que més m’ha impressionat és com transmigren les emocions d’una època a
l’altra. No hi ha prova
més clara que l’autora ha reeixit en fer-nos entendre que hi ha quelcom
dins l’ésser humà que va més enllà de l’espai i el temps.
