EVA VÀZQUEZ - GIRONA

L’arqueòleg Joan Santacana ja va advertir-la: “No t’emboliquis, que aquest període és fosc i complex”, però Núria Esponellà (Celrà, Gironès, 1959) no va fer-li cas. El temps dels indiketes (o indigetes), els llegendaris primers pobladors ibers de l’Empordà, era un marc novel·lesc massa temptador per arronsar-se a la primera dificultat, encara que provingués del consell afectuós d’un amic. Li han calgut quatre anys per documentar-se, però a la fi ha posat ordre a tot el material recopilat en una història que exalta el “poder de transformació” de les persones per mitjà d’un relat intimista amb rerefons arqueològic.

Ànima de tramuntana, la novel·la per la qual va rebre ahir el 53è premi Prudenci Bertrana de Girona, dotat amb 30.000 euros, representa una nova indagació de l’autora al voltant de la feminitat i la seva capacitat de renovar-se, alçar-se i enfortir-se enfront de les adversitats i en connexió amb les forces naturals. No ha de sorprendre, doncs, que hi apareguin fetilleres, sacerdotesses i remeieres, totes relacionades amb les arts de guarir, sigui el cos o, sobretot, l’ànima. “No hauria pogut escriure aquesta novel·la sense el que he viscut els últims anys, que han estat molt durs en pèrdues”, va començar confessant Núria Esponellà, escriptora de llarga trajectòria, col·laboradora d’El Punt Avui i finalista del Bertrana el 2012, per Una dona d’aigua. La seva pròpia experiència ha alimentat la “recerca de transcendència” que mou els seus personatges, dues dones d’èpoques tan distants com el segle III abans de Crist i el present d’avui mateix, a qui es dona veu alternativament al llarg de la novel·la, encara que una, la indigeta Ekinar, és fruit de la imaginació de l’altra, Mínia, una arqueòloga acabada de separar, després de passar pel trauma d’un avortament, que se serveix del descobriment de dues sepultures al poblat iber d’Ullastret per afrontar un procés de catarsi.

La mateixa escriptora ho resumeix en una nota als lectors: “Les protagonistes d’aquesta història comparteixen vida. Una d’elles imagina l’existència de l’altra, però en realitat totes dues s’enfronten a les dificultats, les absències i les pèrdues vitals en èpoques molt distants. Tanmateix, tenen com a tret comú la fortalesa i la capacitat de seguir lluitant.” Tindran, també, recursos oposats per sobreposar-se a la seva situació: mentre que per a Ekinar el vincle amb la natura és profund i la mort forma part del cicle de la vida, Mínia encarna “una dona desarrelada per a qui la mort és, com per a la societat d’avui, un tema tabú”, va avançar Esponellà, que opina que “les dones del passat, a través dels rituals i les creences, potser tenien més eines per afrontar el dolor”. En tot cas, el llibre proposa una obertura esperançadora. “Quan el vent de la vida et trenca el paraigua, encara tens l’opció de reconnectar amb l’ànima de la natura”, va dir l’escriptora, tot recordant que la tramuntana “és el vent que neteja més el cel, encara que abans ho hagi fet volar tot pels aires.”

«L'Empordà és un petit microcosmos»

L'escriptora gironina situa al poblat d'Ullastret la història de la novel·la amb la qual s'ha proclamat guanyadora de la 53a edició del Premi Prudenci Bertrana

Matías Crowder 22.10.2020 | 23:25

Núria Esponellà.

Guardonada amb el 53è Premi Prudenci Beltrana (2020), Ànima de tramuntana remunta el lector a l'Empordà pretèrit després del descobriment per part d'una arqueòloga de dues tombes a la ciutat ibèrica d'Ullastret. La tramuntana, símbol de transformació, unirà el destí de dues dones separades en el temps. El de Mina, l'arqueòloga, i el d'Ekinar, una dona íbera que va viure a la zona al segle III aC.

Quina és l'ànima de la tramuntana? La tramuntana té una força aparentment paradoxal, d'una banda és caòtica, ho regira tot; d'altra banda, és un vent que neteja el cel de núvols de manera impecable. A la novel.la, té un aspecte simbòlic que es refereix al fet que la protagonista comparteix aquesta mateixa capacitat de transformació.

L'Empordà és un petit microcosmos, una terra de gran riquesa paisatgística que ha rebut infinitat d'influències culturals. Qualsevol petit món però pot ser considerat com a universal.

En aquesta novel.la els protagonistes es pregunten pel sentit de la vida.

Són personatges que han d'afrontar pèrdues i, en els moments difícils de la vida, necessiten trobar un sentit de transcendència que passa per la reconnexió amb la terra i la mateixa essència, on rau la força interior.

La novel.la parla de la capacitat de resistència i de transformació de les persones. Sembla una metàfora de la Covid.

Podria ser, tot i que he gestat aquesta història molt abans de la pandèmia. Parlo, tanmateix, d'un tema atemporal que ara s'ha posat de manifest.

La tecnologia és una eina important, però davant les dificultats de la vida estem despullats. Penso que el progrès de debò passa pel respecte cap a la natura i una solidaritat que generi un canvi real de consciència.

Com era l'Empordà del segle III aC, escenari d'un dels seus personatges?

Geològicament era un gran estuari amb moltes aigües estancades i rius com el Ter, que es repartia en diferents braços. Estava poblat pels ibers indiketes o indigets, que ja tenien un bon desenvolupament territorial i estaven molt vinculats als grecs foceus.

Quins secrets amaga Ullastret?

Uns quants. Encara no se sap del cert en quin moment exacte es va tapiar la porta d'entrada principal de la muralla.

Què queda de tota aquella cultura? Quina diria que és la seva marca a la Catalunya moderna?

L'interès per la meteorologia dels catalans potser és una dèria que denota l'anhel de contacte amb la naturalesa i l'entorn. En sentit negatiu, la rivalitat a petita escala, que és un tema compartit amb moltes altres cultures. De tota manera, actualment vivim en una societat molt variada i complexa.

La filla de la neu

Autor: Núria Esponellà

Titol Original: La filla de la neu

Núm edició: 3

"La filla de la neu" relata la construcció del tren cremallera i la història d'un enginyer del tren i d'una dona de muntanya amb un coratge excepcional. La veu d'un narrador actual ens retorna sovint al present i se'ns va revelant a mesura que explica la història.

L’Enric, un enginyer auxiliar del cremallera de Núria, i la Joana, una cambrera que acaba fent de professora d’esquí es coneixen a l'alta muntanya, quan els “homes del tren” de la FMGP (Ferrocarriles de montaña a grandes pendientes) estan construint l’obra d’enginyeria amb més metres d’altitud de tota la península ibèrica.

Tot va bé, encara que en un moment determinat la guerra trenqui la placidesa relativa de les seves vides. Més tard, als anys 40, la Joana fa una travessa pels Pirineus que la porta fins a límits desconeguts.

He llegit molt sobre la hipòtesi que el destí ens el construïm nosaltres mateixos, però la meva experiència vital és bastant més complexa. Què passa amb tot allò que no podem triar? Quan ens toca viure fets implacables, només podem escollir l’actitud amb què els encarem, triem el rebuig i el ressentiment o bé la compassió i l’amor.



     La protagonista d'aquesta història és una dona forta que canvia la seva visió sobre la vida a partir d’una experiència imprevisible; també té al seu costat un home de caràcter temperat.

Sempre busco espais emblemàtics on situar les històries que vull explicar i la Vall de Núria és un espai natural ple de simbologia.

A "La filla de la neu" parlo de l'element foc com a força purificadora (fins i tot la neu crema).

    Tinc una relació especial amb la Vall de Núria, he fet el camí vell a peu unes quantes vegades i m’he refugiat més d’un cop al santuari.

La història de la vall -de l’hotel Núria i del tren cremallera- em sembla extraordinària, igual que la dels “homes del tren” que van aconseguir acabar una obra molt difícil en poc més de tres anys, sense subvencions i amb una climatologia adversa.

Em vaig proposar escriure una narració lleugera, volia fluir, sentir que volava sense forçar res. I he trobat una forma narrativa que m’ho ha permès: un narrador-entrevistador que pot fer grans salts temporals i focalitzar-se en els detalls més petits, quan ell vol. Espero que el lector pugui tenir la sensació de fluïdesa que he experimentat mentre l’escrivia i, al mateix temps, li arribi l’emoció poderosa amb què ha rajat aquesta història.

https://www.eixdiari.cat/opinio/doc/64905/la-filla-de-la-neu.html

..................................................................

Una dona d'aigua

Autor: Núria Esponellà
Titol Original:Una dona d'aigua
Col·lecció: Clàssica [Núm 959 ]
Núm edició: 4

Finalista al Premi Prudenci Bertrana, 2012

1er capítol (PDF)

« Un amor prohibit en una societat convulsa després de les guerres carlines. »

Una dona d’aigua és una novel·la d’intriga psicològica que recrea una època amb tot detall i que ens explica la història d'un amor adúlter i clandestí entre Sarah Prats i Miquel Camps, tots dos atrapats en matrimonis sense amor.

Text de contraportada
“La va veure d’esquena; la cabellera rinxolada d’un ros cendra, el contorn suau i mesurat dels muscles, coberts per un xal negre. Li va seguir l’oscil·lació, expectant, sabent que ella no el podia descobrir, i aquesta certesa li va provocar alhora l’impuls de continuar mirant-la i un sentiment de consciència de transgressió que li deia que espiar una dona era una conducta impròpia d’ell. Però aquella desconeguda havia aparegut casualment i ell només es limitava a observar”. (pàg. 34)

Una dona d’aigua és una novel·la d’intriga psicològica que recrea una època amb tot detall i que ens explica la història d'un amor adúlter i clandestí entre Sarah Prats i Miquel Camps, tots dos atrapats en matrimonis sense amor. La seva passió haurà de lluitar contra els tripijocs del marit de la Sarah, la influència d'un enigmàtic doctor i els rumors d'una ciutat petita com Banyoles, una societat convulsa després de les guerres carlines.
..................................................................

Rere els murs

Autor: Núria Esponellà
Titol Original:Premi Nèstor Luján 2009
Col·lecció: Clàssica [Núm 818 ]
Núm edició: 4

« Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2009. »

Sant Pere de Rodes, segle XII. En un món de por i supersticions, un jove va a la recerca de la llibertat i l'amor.

Text de contraportada
Segona meitat del segle XII. Fustigat per la tramuntana, el Monestir de Sant Pere de Rodes s'alça imponent sobre els penya-segats del cap de Creus. Dins dels seus murs, hi viu la comunitat de benedictins que, entre d'altres, acull en Sebastià, l'administrador de l'hospital de pelegrins, i en Blai, un noi orfe que, en descobrir l'amor, sentirà una necessitat irrefrenable de conquerir la seva llibertat.
Però són temps convulsos, i l'abat Berenguer, un home server i autoritari, haurà de defensar les propietats i els privilegis del monestir davant les pretensions del compte d'Empúries i el vescompte de Peralada, enfrontats per lluites de poder i interessos polítics.
En aquest context enverinat, el Mestre Peire, un dels escultors de més renom del segle XII, haurà d'esculpir la monumental portada de marbre de Sant Pere de Rodes abans que no arribi el Jubileu. Però no serà una tasca fàcil: són temps difícils i hi ha molts interessos enfrontats...